DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Enyore un estiu que mai no he conegut, d'excursions en bot i vesprades sota la parra, de llargs passejos per l'arena humida amb les espardenyes a la mà, d'una llum tèbia escolant-se pel clavill d'una mallorquina i el crit d'una gavina perduda en el blau, la senzillesa que es va endur el clamor de les bombes. Enyore un estiu que sols va existir a les obres de Durrell i als quadres de Sorolla. Una cala deserta, xiprers a vora mar, el concert nerviós d'una parella de grills, exposar la mandra al sol i al tardet cercar a la corniche el recer dels ventijols marins. A la nit deixar-se embriagar pel perfum del gesmiler i acompanyat del cant dels gripaus, ser bressolat per la brisa estrelada i somiar amb un estiu que mai no he conegut.

Es tanquen les carpetes per última volta, llibres, llibretes i tot allò que la desídia dels últims dies permetia de fer. Es guarden els bolis als estotjos, s'omplin les motxilles, s'arrosseguen les cadires i les classes es buiden. En el desert posterior queden penjats sobre els murs treballs i a les pissarres, dibuixos com a últim testimoni de la vida que ha insuflat a l'edifici. Roman el silenci, l'eco que provoquen les passes avançant pel buit, un soroll inquietant, per estrany entre la cridòria habitual, i els records. Acaba un altre curs mentre en el pati jauen les restes del banc de formigó que ahir acabà rebentat i fet a xixines sense que ningú sàpiga per què. Ah, el Sanzaru, la llei del silenci, hom acaba per acostumar-se'n. Desenes d'alumnes al voltant del pobre banc observen fascinats com la dona de la neteja, dirigida per la directora, li pega palades a l'estructura per a fer caure l'última peça en peu. Es canten les absoltes, s'evoquen e...

Fa poc tornà a passar, estar en un lloc i sentir que no en forme part. Mentre la gent conversa i riu despreocupada, el meu cap només fa que pegar-li voltes a la mateixa idea: què pintes aquí? És la sensació de soledat absoluta tot el temps, i la fragilitat.

Intente mamprendre tantes coses que sé que no acabaré perquè sé que cada volta que pare el ritme torne a la nostàlgia i a la malenconia, com si no sapiguera ja, que són ports traïdors i que les naus que en ells cerquen recer, acaben enfonsades en la mar de l'oblit. M'agradaria trobar altres ports de més optimistes i poder aventurar-me a mar oberta però sempre romanc ancorat en els records. Records idealitzats, irreals, cants de sirena que m'atrauen cap a un abisme profund. Penèlope feia i desfeia el seu teler per a no perdre l'esperança, jo, per a no caure en la desesperança.

L’avió va fer un parell de voltes per la pista abans d’enlairar-se i perdre’s entre el ramat de núvols. A baix s’esfumava entre la boira de la calima la terra, tan acollidora per al visitant i tan aspra per a aquells que volen forjar-se un futur digne. Dues hores més tard podia albirar de nou el país, ara un de diferent, verd fosc. En pocs minuts l’aparell descendiria i   li tocaria abandonar el caliu de la vida passada. Havia comprat un bitllet d’anada i dins la maleta sols havia guardat unes poques peces de roba, un parell de llibres, l’ordinador portàtil i poques expectatives sobre un futur que improvisava. De bona veritat no esperava res d’ençà que baixara de l’avió, més aïna fugia, no sabia ben bé de què però en fugia. Després d’arreplegar el bagatge, va respirar alleugerit. Sempre patia en aquells moments, temorós de què algú li’l prenguera amb informació o sense. Per fi va eixir de l’aeroport i va prendre el transport que l’havia de dur fins a la ciutat. No era la prim...

Els mots de hui tenen en comú el fet de parlar sobre embarcacions. La Baixa Edat Mitjana va ser el període daurat de la navegació mediterrània i tot i que tenim la imatge d'un món dividit de manera irremeiable per la religió, els contactes entre les diverses riberes de la Mediterrània des de Grècia a València i des de Berberia a la Provença eren freqüents i constants, bé foren navegants, pirates, presoners, comerciants, religiosos, refugiats o soldats i tot a l'hora de vegades, anaren nodrint un llenguatge mariner comú farcit de manlleus. Carraca: nau de transport de mercaderies de gran tonatge que es va fer servir a la Baixa Edat Mitjana i sobretot pels genovesos, venecians i portuguesos.  A causa de la seua lentitud en el transport, va esdevenir com a sinònim de nau antiquada i vella i per extensió un vehicle o qualsevol objecte.  El seu origen és fosc, s'ha proposat un àrab andalusí qarraqa derivat de l'àrab clàssic حَرَّقَ (harraqa), cremar, destruir amb foc i apl...

Quantes gotetes d'aigua caben en un got? I tanmateix, ja en siguen cinquanta o cinquanta milions, amb una és prou per a fer vessar el got sencer. Així he estat jo últimament, que mossegava i arrapava a la mínima. La pressió de les oposicions, la perspectiva de tornar a l'atur, la idea que tot el temps invertit acabe en el fem, el canvi climàtic, que en el treball cada dia inventen una cosa nova per a fer més complicada la faena, que els instituts s'hagen convertit en guarderies sense haver estudiat jo puericultura, que els meus dies són com uns cavallets, tot el dia girant al voltant del mateix eix i que entre la directiva, alguns companys, pares i alumnes és com si estigueren estirant-me per tots els costats. Gota rere gota, l'aigua besa les vores del got però sempre queda lloc per a una més, o això pareixia. Eixa última gota pot arribar en qualsevol moment, per exemple un dijous a les 8 del matí, mentre esperes en l'enèsim semàfor de la carretera i en xafar el p...