F DE FORASTER

Foraster, -era. Masc. i fem. Adj. 

1. Forà, que està situat o prové de fora de la població.

2. Nadiu o propi d'un país diferent d'aquell on es troba.

3. (Xàbia), qualsevol persona que no puga demostrar més de dues generacions en Xàbia, ergo la immensa majoria de la població.

ETIM: probl. derivat de forest, bosc, selva.

Davant de tot m'agradaria dir que en tots els programes electorals apareix la promesa clixé o per defecte de fer de Xàbia un lloc multicultural. Perdoneu però Xàbia ja és un lloc multicultural. València al segle XV era un regne multicultural. Alemanya abans de la guerra era ja un país multicultural. El regne de Castella també era un regne multicultural. I tot allò va acabar com el rosari de l'aurora. O en anglés to end up like the rosary of the dawn. Vull dir que en una societat multicultural hi coexisteixen diverses cultures, cadascuna en el seu rogle i barrejant-se amb les altres el menys possible. Jo no vull viure en un entorn així. Supose que voldran fer de Xàbia un lloc intercultural, això sí, en què les diverses cultures a més de coexistir, també hi comparteixen i hi intercanvien.

Fet l'aclariment, no arribaríem a un coneixement xabiològic complet sense tractar el tema dels forasters. Naix hom sent un foraster? Hom és foraster perquè es sent foraster? Per acabar amb tantes divagacions filosòfiques, en Xàbia hom és foraster si així ho decideix l'organització de ueles del poble. No és gens infreqüent anar caminant pel poble i trobar-te amb una uela que sense pensar-s'ho dues vegades et pregunta a boca de canó: Tu de qui eres? Atenció que la pregunta no té res d'innocent. La teua resposta servirà per a marcar el teu futur estatus social en el poble. Si el teu llinatge en el poble és inexistent o es remunta sols a una generació, enhorabona, eres un foraster.

La qüestió no és baladí perquè entre altres, dificultarà la teua escalada política o no podràs gaudir de certs drets com tindre una penya per a massacrar el personal en festes. En Xàbia no veureu mai un alcalde que siga un foraster. Doneu les gràcies que almenys els matrimonis mixtos estan permesos i poden adquirir propietats, que ja és més del que podien fer els immunds metecs en Atenes.

Algú pensarà que donat que el radi d'acció d'aquesta organització de ueles es redueix al Poble i a Duanes, és possible escapar d'aquest etiquetatge, vivint en el disseminat. Així que vivint en el gueto, eh? Foraster!  Si vius fora del Poble o de Duanes eres automàticament foraster, malgrat que el disseminat siga tres o quatre voltes més gran. L'únic que hi ha en el disseminat són les casetes d'estiu de la gent de Xàbia i els guetos. I els guetos no tenen bona fama, sense anar més lluny hi ha més d'una dotzena de barris de Xàbia que tenen mala reputació o són de la punyalà: Thiviers, el Ravalet, el Frechinal, Javea Park... sobretot Javea Park, eviteu el Bronx si voleu eixir-ne indemnes.

Però vet aquí que el concepte de foraster ve d'antic i les dinàmiques socials de Xàbia no són les mateixes que fa dos-cents anys, llavors un que ve de Pego i un que ve d'Holanda no poden estar en la mateixa categoria, per molt que moltes vegades siga difícil entendre'ls parlar, als de Pego vull dir. Aleshores s'han creat subcategories de forasters:

a) La gent de la rodalia: són gateros (de Gata de Gorgos), pobleros (del Poble Nou de Benitatxell), juspobreros (de Jesús Pobre independent), pedregueros (de Pedregué), denieros (de Dénia), teulains (de Teulà)... gent que prové dels pobles del costat. Tal vegada en un passat foren mal vistos però la globalització i a mesura que el xabienc pur anava extingint-se, va acabar englobant a aquestes gents de la comarca com a gent del poble. I ara aquests antics forasters no dubten a etiquetar de forasters als altres.

b) els Forasters en majúscula, provenen d'altres indrets del País Valencià, llocs en els quals un xabier no hi havia agosarat endinsar-se mai i amb noms tan exòtics com Algemesí o Castelló. Novament la globalització obliga a ampliar el concepte de xabier i comença a incloure's estes gents que fa trenta anys tampoc eren de fiar.

c) els castellans, provenen sobretot d'Andalusia i Castella la Manxa i eren com els immigrants de hui però en els anys 60-70. Tota la mala premsa que tenen els colombians o romanesos, la tenien abans un senyor de Sevilla o una senyora d'Albacete. Amb tot com que el gènere humà és de memòria volatil, els fills dels antics immigrants no dubten a l'hora de sumar-se a la crítica de l'immigrant actual.

d) els residents. Són immigrants rics, deixem-nos d'eufemismes. Quan un partit polític reclama defensar els drets dels residents no està pensant en un senyor de Tànger ni en un de Buenos Aires, sinó que es refereixen de manera velada a qualsevol ciutadà de la Unió Europea dels 15 (és a dir, totes les gents de l'est no caben aquí) que ve aquí a viure, a gaudir del sol i a aprofitar-se de la sanitat universal queixar-se de què aquí no funciona res bé.

e) Immigrants-immigrants (perquè tots els que formen part de les altres quatre categories també són immigrants). Provenen de fora de la Unió Europea, de més enllà d'Orió i els cercles de Saturn, de països on es passen el dia conspirant per a vindre a furtar a l'espanyolet que llig el marca i té la figureta d'un bou sobre la tele. Es dediquen al mateix que es dedicaven valencians, andalusos i castellans fa trenta anys però parlen diferent i no són catòlics, llavors no són de fiar. Aquí s'exclouen gents dels EEUU, Canadà o Austràlia que per gràcia divina són inclosos en el grup dels residents.

Aquí tenim llavors un poc del panorama demogràfic de Xàbia. Aquesta mala relació vers tot allò que ve de fora tampoc és exclusiva ni de Xàbia ni de la Marina però crec que les especials condicions que s'hi visqueren després de la conquesta han reforçat d'alguna manera eixa visió negativa cap a tot allò que prové de fora de les muralles. Penseu que entre els segles XIII i XVI Xàbia era un poblet de cristians en territori enemic, com una mena de poble del far west però sense pianoles ni bourbon barat.