26.07.19 Després d’un acalorat ascens des d’Altea, el viatger arriba fins al cim d’una penya on descansa el castell del Mascarat. 253 metres d’altura i més de dotze segles ens contemplen. Del vell castell andalusí sols hi resta un llenç de mur, però almanco es comprén la seua importància com a clau de les dos Marines: a ponent, el coll del Mascarat, el Puig Campana, la badia d’Altea, l’Ermita de Benidorm i la Serra Gelada; a llevant el Morro de Toix amb una urbanització d’estètica dubtosa que s’arrapa a les seues faldes, el barranc de Toix que desaigua en una cala, la línia fèrria que des de fa cent anys intenta vertebrar-nos amb poc d’èxit, la badia de Calp amb el Penyal i el cap d’Or amb la seua torre de guaita sobre el Portet de Moraira o de Teulada, segons a qui es pregunte. A tramuntana, les serres de Bèrnia i Oltà, separades per l’autopista i a migdia la Mediterrània, sempre la Mediterrània de mil colors, amb els núvols baixos pareix la superfície argentada d’un espill.
Una senda flanquejada de pins fa descendir el viatger des del castell acompanyat per la paradoxa: a un costat pins i argelagues, a l’altre, xalets de luxe i grues, la ratlla marcada que separa els termes de Calp i Altea. A vora camí es troben les restes de la Casa dels Solo que conserva un forn i més avall la Casa de la Llora fins a trobar la carretera Nacional.
Llavors el camí esdevé més difícil i rellisca per l’antiga alqueria andalusina d’Alcanuta, convertida hui en un laberint urbanístic fet per al gaudi de les classes mitjanes nord i centreeuropees. Fins i tot Teseu haguera tingut problemes per a eixir-se’n, però l’Ajuntament de Calp que vol emular n’Ariadna, hi ha col•locat uns plànols a tall de fil daurat. Ara bé, deambular pels carrers on hom no viu no està ben vist ni pels veïns ni per les forces de seguretat així que el pas ha de ser ràpid per a evitar trobar-se amb el Minotaure.
Si el viatger se n’ix, travessarà l’antiga alqueria també desapareguda de Benicuco i per fi haurà arribat a la vila de Calp, però en lloc d’entrar-hi, roda la vila per la dreta per a trobar el tossal de l’Ermita, amb una construcció dels segles XVII-XVIII dedicada al Jesucrist Salvador. A la porta de l’edifici hi vigila una olivera de la qual, vol la tradició, se’n feia oli per a una llàntia que cremava sempre en l’ermita per a indicar als mariners de la vila el camí de retorn de la casa. No volem desconfiar-ne, malgrat que hui costa de creure amb una pinada que entela la vista de la mar i el Penyal amb prou feina pot allargar-se per a ensenyar-nos el cap.
Des de l’olivera a mà dreta un camí d’escales que fa de calvari baixa fins a la vila de Calp, punt de parada del viatger.
Molt bonic aquest desplegament de noms de lloc.
ResponElimina