DIES FOSCOS S'ACOSTEN
El diumenge va trencar plujós i gris com si fóra un pronòstic de què havia de vindre. Jo em vaig sentir un poc com "no m'esperava res i, tot i això, n'estic decebut", un diumenge negre en tota regla malgrat que m'ho veia vindre, tant en l'àmbit municipal com de la Generalitat. Per una banda, perquè trobe que el Botànic ha confiat molt en el vot de la Marina perquè parlen valencià i la realitat és que és una comarca maltractada en molts sentits, sense alternativa al model econòmic, amb l'hospital privatitzat, una gestió de la xylella que ha creat molt de descontent entre els agricultors o la reducció d'hores de valencià als centres escolars. Així i tot no han eixit tan malmesos a nivell global, encara que Calp és una altra història.
D'una altra banda, hi ha una série de sinergies contra les quals és difícil de lluitar. La primera és la sociologia i el País Valencià és un país conservador. Fa anys, quan el PP governava amb una còmoda majoria absoluta, vaig llegir una columna del periodista Timoty Garton Ash que tot analitzant perquè el nostre país era un feu peper, arribava a la conclusió que al País Valencià abunda la classe mitjana que no és pobra de misèria ni milionària, que viu en un difícil equilibri i que un colp de fortuna pot fer que la seua situació millore o empitjore, això fa que mentalment opte per pocs canvis i promeses sucoses. Jo afegiria que al nostre País hi ha una classe rendista gens menyspreable, que sobreviu del treball, però viu a base de rendes, també és aspiracionista, desitja emmirallar-se en l'esquema de valors que representa eixe liberalisme i els fan igual la llengua, els drets socials o el medi ambient.
A més cal afegir-hi que estem en una tendència global en què l'extrema dreta va ascendint posicions ràpidament com un resultat del desencant de la classe treballadora, una situació que ha estat gestant-se des de les brutals retallades socials dels 80 i en les quals ha col·laborat alegrement la socialdemocràcia. El resultat ara està eixint a la llum. Ja no és VOX, és Bolsonaro, Trump, Giorgia Melloni, Erdogan, Orbán, la Polònia ultracatòlica, etcètera. Canalitzen una ràbia infantil, irracional, però destructiva. Nosaltres no érem immunes malgrat la bambolla de purpurina que ens havíem creat estos anys.
D'una altra banda, hi ha una série de sinergies contra les quals és difícil de lluitar. La primera és la sociologia i el País Valencià és un país conservador. Fa anys, quan el PP governava amb una còmoda majoria absoluta, vaig llegir una columna del periodista Timoty Garton Ash que tot analitzant perquè el nostre país era un feu peper, arribava a la conclusió que al País Valencià abunda la classe mitjana que no és pobra de misèria ni milionària, que viu en un difícil equilibri i que un colp de fortuna pot fer que la seua situació millore o empitjore, això fa que mentalment opte per pocs canvis i promeses sucoses. Jo afegiria que al nostre País hi ha una classe rendista gens menyspreable, que sobreviu del treball, però viu a base de rendes, també és aspiracionista, desitja emmirallar-se en l'esquema de valors que representa eixe liberalisme i els fan igual la llengua, els drets socials o el medi ambient.
A més cal afegir-hi que estem en una tendència global en què l'extrema dreta va ascendint posicions ràpidament com un resultat del desencant de la classe treballadora, una situació que ha estat gestant-se des de les brutals retallades socials dels 80 i en les quals ha col·laborat alegrement la socialdemocràcia. El resultat ara està eixint a la llum. Ja no és VOX, és Bolsonaro, Trump, Giorgia Melloni, Erdogan, Orbán, la Polònia ultracatòlica, etcètera. Canalitzen una ràbia infantil, irracional, però destructiva. Nosaltres no érem immunes malgrat la bambolla de purpurina que ens havíem creat estos anys.
Així que la nit del diumenge va ser trista per molts motius, perquè ens dirigim a la desfeta sense frens, perquè l'extrema dreta es farà amb la Conselleria d'educació a la Generalitat Valenciana, perquè entraran al govern de l'Ajuntament de Xàbia, perquè el seu discurs intransigent cada volta es veu més legitimat per eixe sector que ha gaudit sempre de privilegis i ara es fingeix víctima.
40 anys són passats de democràcia i allò que ens havia de dur a ser millors i més formats continua ara encara així: crec que l'educació és la solució vital, però tal com està el tema, continuarem espentant la roca.
ResponElimina