PENSANT PENSAMENTS (II)
Quan li vaig dir a la psicòloga que pensava tindre un dèficit d'atenció es va riure de mi. Em va dir que llavors no hauria acabat una llicenciatura ni hauria aprovat unes oposicions. Tanmateix, jo note que em disperse, que em costa concentrar-me en una única activitat, que abuse de la multitasca i sempre duc milanta coses al vol i no n'acabe mai. Sent que quan llig el cap se me'n va contínuament en tot allò que he de fer o com si cada paraula activara una pantalla a un record diferent. Les activitats que faig m'obligue a fer-les, si no no les podria mai finalitzar. Per això em dedique a fer coses que no tenen un final? Per exemple aprendre llengües de manera compulsiva. Ara bé, també m'agradaria la satisfacció de culminar alguna cosa, per exemple la novel·la que vaig començar ara fa més d'onze anys i que no veig que aconseguiré dir: ja l'he acabada.
En part és recança, una insatisfacció perpètua amb el lloc que ocupe cada volta, però també considere que algun ressort del meu cap no ha funcionat mai bé. I en eixa angoixa visc d'un temps ençà.
Entenc que tingues la recança, però la teua psicòloga estava una miqueta perduda... Si bé és cert que el ritme de vida de hui ens porta a tots a començar coses i no acabar-les, no és descartable que tingues algun tipus d'TDAH. L'argument de la carrera o les oposicions no és vàlid, tinc un amic metge que es va traure medicina i té el TDAH diagnosticat (va haver de trobar mètodes especials per a estudiar, però la tragué). El que no has de fer és culpar-te per no acabar les coses, i ser constructiu: trobar la manera de dur-les a termini (com fas per a llegir els llibres!). Una abraçada, amoret.
ResponEliminaGràcies, Dani (coraçao). Com que en esta comarca ens coneixem tots, me n'han parlat prou mal d'esta senyora, així que la ignorarem. Una abraçada.
EliminaDoncs molts ànims en la cosa de mamprendre i no acabar: ací també tinc uns quants casos d'obertures i no acabamentes.
ResponElimina