EL GRINTX

 Odie quan aplegue tard al treball perquè em trobe una grua o una formigonera. S’han apoderat de les carreteres amb la dèria constructiva que patim, ocupen tot l’ample de la calçada i condueixen lentament. Abomine dels equips ciclistes que venen a entrenar ací, siguen europeus o propietat d’algun xeic del golf pèrsic o d’algun oligarca del gas, uns altres que s’apoderen de l’espai per al seu ús personal. I ja posats no suporte tampoc les caravanes, ni els cotxes de lloguer que van encantats admirant el paisatge o atemorits perquè mai han vist un carrer empinat, acostumats com estan a les seues planures humides. Avorrisc els cotxes grans, els SUV i els cotxes de gamma alta en general i especialment tot el subtext fàl·lic que els acompanya. Deteste l’embús que es produeix cada dia a l’estacionament del col·legi perquè han de dur els fills en cotxe fins a la porta de l’aula. No m’agrada el tràfic en general, ningú hauria d’eixir de casa mentre jo m’he de desplaçar perquè no m’agrada conduir i el temps que passe en eixa màquina és temps perdut.

I ja oberta la capsa de Pandora, que en realitat era una gerra, diré que execre aquells que trauen a passejar el gos i són incapaços d’arreplegar les seues deposicions, els que fumen i sembren al seu pas un reguitzell de fem, o els que aboquen els mocadors bruts al carrer, els que es fan un pícnic al bell mig de les avingudes i deixen la col·lecció d’envasos com a testimoni, en general tinc mania al personal que embruta els espais públics.

No suporte els que estacionen el seu cotxe en doble filera perquè són cinc minuts, els que van escampant per tot el supermercat, productes que volien i a última hora se n’penedeixen, però són tan gossos de deixar-los al lloc, sobretot quan són productes de nevera que han d’anar al fem directament; no m’agraden els companys que sempre falten i em toca substituir-los, la gent que no té cura de la seua higiene, els que han d’estar a l’última en tota producció cultural que isca, els que es pensen que anar a festivals o beure en una terrassa és una personalitat, els que diuen que fa bon temps quan tenim 25 graus en desembre, els que sempre van dient a la resta que cal fer, que estiguen destruint el nostre territori a colp d’obres, que hi haja turisme tot l’any, els que no poden respectar els terminis, els que sols se'n recorden d'un quan necessiten alguna cosa; no puc sofrir que no es contesten els missatges, els plans que canvien a última hora, els europeus que caminen amb roba d’estiu amb 12 graus i et miren per damunt del muscle perquè no fa fred; tinc aversió per aquells que es pensen que han d’heretar les empreses, els que fan videotelefonades en espais públics, els que comparteixen la seua música sense preguntar, els conformistes i un llarguíssim etcètera.

I per damunt de tot no em suporte a mi mateix. Em toca la moral queixar-me de tot, que m’afecten coses que ni em van ni em venen, viure esgotat, no acabar res, que m’agrade escriure i no saber què escriure, la insatisfacció contínua, no gaudir de res, estar contínuament pensant en el passat o en el futur, deixar-me sempre alguna cosa per dir, no poder oblidar i al mateix temps oblidar sempre tot, el fet de no poder encaixar en el món.

De fet, m’agradaria anar-me’n a un lloc solitari i no haver de conviure més amb el gènere humà.