ANDRÒMINES
He estat aprofitant les vacances de Nadal per a fer neteja en l'altell de ca ma mare i he tirat al fem moltes coses de quan era menut: llibres d'escola, dibuixos, joguets, adhesius, revistes, ninots... andròmines tot plegat, i m'ha sabut molt de mal, desfer-me d'una part del meu passat, ha sigut com trencar definitivament amb la infantesa. Però també és cert que tard o d'hora calia fer-ho, no sols perquè al remat són objectes que estan ocupant espai, oblidats i agarrant pols, sinó també perquè nosaltres no hem de durar per a sempre. Em ve al cap per exemple en la gent que han patit les riuades i ho han perdut tot.
Ma mare no m'haguera deixat fer-ho, ella s'aferrava a cada objecte del passat, cada mistera, detallet de comunió, capsa de bombons, plats, gots, peces de roba, sabons d'hotel... tenia un problema encara més greu que jo. Això també em permet reflexionar sobre la funció dels records, per què resulta tan dramàtic desprendre's de coses que ja no tenen utilitat i estan velles? Perquè tenen capacitat d'evocar experiències del passat, potser moments de quan érem més feliços. Tanmateix, els records viuen en el nostre cap, no en l'objecte, al final correm el risc de totemitzar els objectes que esdevenen sagrats pel que són i no pel que evoquen. I també pense si cal guardar cada record, si no és convenient també fer neteja en el nostre altell mental i deixar espai per al present i el futur abans d'acabar per viure per a rendir culte al passat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada