L'HOSPITAL REIAL DE XÀTIVA

Sovint la història de l’art s’entén com un seguit de modes que es juxtaposen en el temps, quasi de manera capriciosa i eixa interpretació se’n deriva bona part de les etiquetes que els historiadors han creat per a estudiar-les de manera més còmoda. Clàssic, romànic, gòtic, renaixentista, barroc… Pareixeria que les societats se’n van a dormir i es desperten amb un gust totalment canviat. Però la realitat és molt més complexa i l’experiència mostra que les tendències se superposen i conviuen. De fet, la història de l’art són deu obres paradigmàtiques i tres cabassos d’excepcions.

Un bon exemple d’això és l’Hospital Reial de Xàtiva. Encara que com a institució existeix des de la conquista cristiana del segle XIII, el creixement de la ciutat i l’augment de la població, alhora que la projecció que guanya Xàtiva amb l’arribada dels Borja a l’escena internacional fan que al segle XV se n'edifique un de nou que va estar en funcionament fins als anys 80 del segle XX.

En la façana conflueixen dos sentirs ben diferenciats que durant un temps la historiografia va voler entendre com una sort d’híbrid a cavall entre dos èpoques, l’edat mitjana i l’edat moderna. A este estil se li han donat etiquetes variades com isabelí, Cisneros, plateresc que ben poc s’adiuen a la realitat. Ara ha fet més fortuna l’etiqueta de Reis Catòlics, sense que definisca res en si mateixa més que la coincidència cronològica i la utilització de dos llenguatges diferenciats, el romà, que és com anomenem hui el classicisme, i el modern, és a dir, el gòtic.

La utilització d’un llenguatge o d’un altre obeïa a diferents factors, des del gust del comitent, el que pagava l’edifici, a la formació i perícia dels mestres d’obra que hi treballaven. En un primer moment el Renaixement va ser sempre un estil de les elits que formades en l’humanisme ambicionaven recuperar el llegat l'antiguitat clàssica per a legitimar-se socialment i políticament. Els reis, els prínceps, els nobles invertien en obres que hui diríem públiques, les quals vestien amb una rica iconografia tot a la major glòria seua, perquè els usuaris tingueren sempre presents la seua memòria , el seu llegat i les seues obres pies, que això sempre acurtava el camí al Paradís. Res que no ha canviat hui quan periòdicament la premsa lliure ens recorda les bones accions que ha fet este o aquell empresari que no gasta en publicitat.

Per una altra banda, els obrers coneixien millor les tècniques del gòtic perquè eren amb les que havien treballat i s’havien format, tot i que la invenció de la impremta també ajudà a la difusió de tractats d’arquitectura amb molts dibuixos i gravats que oferien repertoris per a imitar.

La façana de l’Hospital Reial de Xàtiva es divideix en dos cossos ben diferenciats: a la dreta l’entrada a la capella, amb un arc apuntat rematat amb dos pinacles que emmarquen una Mare de Déu i un cor d’àngels trompeters. Tot això encara és medieval i probablement la capella existía de molt d’abans fins que se li va adossar l’hospital i s’integrà en ell.

El cos de l’esquerre té una porta a tall d’arc de triomf clàssic amb pilastres i un frontó clàssic dins del qual, i a manera de reinterpretació de l’arquitectura clàssica templera, trobem la imatge de Crist que amb els braços oberts acull els desemparats. En el segon nivell de la façana trobem finestres trífores o geminades com les que voríem en el Palau de la Generalitat de València, flanquejades per columnes d’ordre corint. En un tercer nivell uns finestrons recorren tot el nivell superior i juntament amb el remat de la cornisa ajuden a integrar la capella i l’hospital en una unitat harmònica. Tot el conjunt de la façana ens recorda als típics palaus florentins com el dels Médici o el Rucellai mentre que la utilització del llenguatge clàssic es posa en relació amb el pati de l’Ambaixador Vich de València, que és considerada una de les primeres obres renaixentistes del Regne de València.

En resum, l’Hospital Reial de Xàtiva és una bona mostra d’eixe temps de confluència de models que s’unien a l’ús propagandístic de l’art al mateix temps que apareixien noves necessitats urbanes. Alhora que l’arribada del llenguatge clàssic evidencia les estretes relacions que existien entre el Regne de València i la península Itàlica a finals de l’edat mitjana, no solament comercials sinó també de personalitats i artistes que es movien a banda i banda de la Mediterrània.