2024

GENER

L'any va començar bé, vaig viatjar a Itàlia. Bé, me'n vaig haver d'anar-hi carregat d'analgèsics perquè tenia febra i en fugia per a no haver d'assistir a celebracions familiars nadalenques, però vaig poder complir un somni que tenia d'ençà que estudiava primer d'ESO i teníem el llibre d'història de Vicens Vives i em fascinaven els mosaics bizantins de la ciutat de Ravenna. Vaig poder visitar el mausoleu de Teodoric, l'església de Sant Vital, la de Sant Apol·linar nou i la de Sant Apol·linar en Classe, el baptisteri dels ortodoxos i el mausoleu de Gala Placídia. A més vaig estar en Bolonya i en Ferrara. Després vaig tornar a la rutina i vaig  notar que quan passe molt de temps dret o assegut em fa mal l'esquena, però no li vaig donar importància. En vista que no reobrien la piscina, vaig tornar a eixir a córrer i vaig fer 37 anys. També vaig  tindre una estudiant de pràctiques. En la part d'estudis em vaig examinar de l'assignatura d'Art Altomedieval, que va motivar la meua visita a Bolonya, i així que ja tinc 6 crèdits més d'Història de l'Art. Gener acabà amb una nota trista perquè perdérem a Diego, el gos de la meua sogra. Un gos llaurador negre que feia aspecte de ferotge, però que era un tros de pa. Quan gemecava pareixia que volia sostindre una conversa i li agradava seure com un pingüí. Però els gossos moren prompte. De fet, tot mor he hagut d'aprendre. 

En febrer vam fer Carnestoltes a l'institut i en la meua tutoria de primer d'ESO ens vam disfressar de pirates: amb cartons férem espases i barrets i transformàrem un carro de supermercat, la procedència del qual em negaré a revelar, en un vaixell pirata. Quasi guanyem el concurs de coreografies! L'estudiant de pràctiques va acabar el seu període, després de no haver aparegut quasi pel centre, i em van col·locar un segon estudiant amb la qual vaig fer amistat i encara ens escrivim de tant en tant. En febrer va faltar mon tio en un accident i el dia del soterrar fou l'última vegada que voria a ma mare caminar, i no ho sabíem. 

En març vaig viatjar al Marroc amb uns companys de faena i vaig constatar que en 4 anys d'estudiar àrab no n'havia aprés res. Estiguérem en Tànger, en Rabat i en Casablanca. Tànger em va agradar, em va recordar a Altea o a Oliva i visitar un país musulmà durant el Ramadà és una experiència, ara, les altres dos ciutats no em van agradar, em va recordar molt al Perú, tant en les desigualtats socials tan evidents que hi ha com eixa sensació que viuen en un sistema turbocapitalista en el qual sols es treballa per a guanyar una misèria mentre per tot sura un ambient ultranacionalista. En març també detectaren el càncer a la mare i començaren les estades en l'hospital, mentre preparava avaluacions en una butaca els molls de la qual se'm clavaven al cos i una sensació d'ofegament, d'estar en mig d'una mar i no poder nadar. Finalment, vaig acabar anant al fisioterapeuta perquè ja no podia més amb el mal d'esquena.  

Abril va ser la calma en mig de la tempesta. Vingueren les vacances, arribà la primavera, donaren l'alta a la mare que començà amb la quimioteràpia i vaig acabar de figurant involuntari en un reportatge per al programa Terra Viva mentre gravaven un restaurant de Dénia. Almanco puc dir que he eixit en apunt, abans que el tornen a tancar. 

En maig tornaren a ingressar la mare per una pneumònia i no va poder acudir a la comunió de la meua neboda perquè era en una altra província (a 20 quilòmetres de l'hospital). El dinar va ser com una profecia del futur, no fou una jornada alegre i em vaig barallar amb mitja família, i encara que tornem a parlar, hi ha teixits que tardaran a tornar-se a cosir. Els últims mesos em van passar factura en la salut i vaig tindre un problema en la pell. La metge em va fer proves i entre que s'oblidava de demanar-les i s'agarrava baixes, vaig estar més d'un mes pensant que era diabètic. Vaig fer l'examen d'àrab i vaig suspendre les proves de comprensió oral i expressió escrita. L'ajuntament em va enviar una carta per a participar de les festes patronals com a fester i vaig acudir a la reunió un poc per a conéixer altra gent de la meua quinta, fa deu anys que visc ací i conec molt poca gent, i vaig acabar apuntant-m'hi perquè no tenia encara prou coses en la meua vida. 

En juny va acabar un altre curs, el seté en la meua carrera i cinqué en el mateix centre. Vaig tornar a Itàlia, ara acompanyant als de 4t d'ESO, estiguérem en Bolonya, Florència, Pisa i Roma. Vaig poder tornar a vore el David i Roma és una ciutat que m'encanta, Florència també, sobretot d'ençà que estudie art. Parlant d'això, vaig aprovar l'assignatura d'Història de l'Art Baixmedieval i ja tinc 30 crèdits al sac. Tornaren a ingressar a la mare i vaig estar en la primera barra de festers. Va faltar la senyora Rafaela, una dona cordovesa que em cuidava de menut quan la mare treballava, amb ella vaig aprendre a parlar castellà, amb accent andalús i era com una tercera àvia. 

Juliol el vaig passar entre casa i llargues hores de lectura davant de la mar. L'any passat ja no vaig fer el meu resum de lectures ni enguany trobe que tampoc ho faré, és molta faena en realitat. Vaig continuar arrossegant el meu problema d'esquena, acompanyat ara d'insomni i de la meua metge sols aconseguia antiinflamatoris. A l'estiu també em vaig preparar una assignatura que m'havia deixat per a setembre, una sobre tècniques i mètodes artístics, prou aspra i gens atractiva. I vaig estudiar àrab per a la recuperació. Me'n vaig assabentar així per casualitat, com un comentari que es llança a l'aire, que havia mort Gilberto. Era un home colombià que ajudava mon pare a construir casa, per tant, durant la meua adolescència era una presència habitual i feia anys que no en sabia res d'ell, després que en la crisi mon pare es quedara treballant sol i em va saber mal. 

En agost foren les festes patronals així que vaig passar una setmana treballant tota la nit en les barres. Va ser cansat i arribava a casa a trenc d'alba, cosa que ni en la meua joventut vaig fer. Però m'ajudà a desconnectar i en general m'ho vaig passar bé. La resta de l'estiu la vaig passar igual, un poc aïllant-me del món com a protecció. Voldria haver-me'n anat a algun lloc, acabar el camí de Sant Jaume o visitar l'art romànic de Castella i Lleó, però a la fi em va poder l'abúlia. Vaig continuar amb el problema d'esquena i en vista que la metge no estava per ajudar i que no està gairebé mai i acaben atenent-me altres, vaig decidir canviar de metge. 

Va arribar setembre i el nou curs. Ja no seré tutor, després de set cursos, ja havia desenvolupat la meua personalitat al voltant d'això. A més, seré cap de departament, més reunions i responsabilitats. I per a acabar-ho d'adobar i perquè tinc vocació de màrtir, vaig agarrar un grup d'FP bàsica. En realitat ho vaig fer per una amiga, però ja no ho tornaria a fer. Tot l'estiu preparant materials i el primer dia de classe amb el grup vaig decidir llançar-los al fem perquè no m'havien de fer paper. Vaig innaugurar el curs sense ganes. Vaig aprovar l'àrab i l'assignatura de Tècniques, ara ja tinc 36 crèdits, i en tindré més el dia que em convalide les assignatures d'història. La mare se'n va anar un matí de finals d'estiu, quan pareixia que tot anava a millor, la van ingressar i unes hores més tard ens deixà. Va tindre el mateix efecte que una bomba atòmica al bell mig de la mar. 

D'ençà de setembre la resta de l'any continuarà paint el dol. Amb octubre vingueren fer papers, arreglar coses, netejar, buidar armaris i un continu viatge a la nostàlgia, retrobant-me amb el passat, amb moments que fins i tot ja no recordava i una sensació de buit molt gran. En octubre també vaig estar en l'Oktoberfest, encara que per a mi no era el millor moment. En estos mesos m'he sentit molt sol, tot i que he comptat amb el suport de la meua parella i alguns amics, he trobat a faltar eixe suport dins de la família i  d'algunes amistats que han desaparegut, amistats que ja no ho són, que feia molt de temps que no ho eren i, per tant, tocava girar full. Després de 14 anys vaig tancar el meu compte a twitter per la deriva feixista que té, ara estic al Cel Blau i malgrat que alguns ho consideren un asil o cambra d'eco és el que necessite ara justament.

En novembre vaig iniciar a estudiar xinés, acomboiat per Miquel i m'ha ajudat a distraure'm. Algun dia que no sàpiga sobre que escriure en parlaré de les meues experiències amb esta llengua. Va ser un mes prou tranquil i continuant amb les dinàmiques anteriors fins que arribà desembre i he acabat l'any mentalment esgotat.  A més a més, de sobte tots els caps de setmana hi havia alguna activitat de festes. A mesura que anava tenint poc de temps i que els dies s'acurtaven vaig abandonar l'esport, eixir a córrer i la piscina que m'ajudaven a sentir-me bé, però se'm feia muntanya amunt posar-m'hi. Això va ser un erro fatal. Entre el mal d'esquena, l'insomni, el dol, la sensació de no arribar a res i el fet que per culpa de l'FP ja no tinc ganes d'anar a treballar, he acabat l'any amb un desig de parar i plantejant-me agarrar una baixa. I de nou era Nadal i en lloc de desconnectar, han sigut unes festes molt dures. 

Ha sigut un any roín i per damunt de tot molt intens i espere que 2025 siga un poc millor.

Vull acabar amb una cita de l'escriptora Lucia Berlin. 

"De vegades amb els anys mires arrere i dius, eixe va ser el començament de...O érem tan feliços llavors...abans...després. O penses, seré feliç quan...una volta aconseguisca...si nosaltres..."