DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

L'altre dia llegia que en el futur haver fet una beca erasmus serà paregut a haver fet la mili. Supose que això significa generacions massacrades amb historietes de quarter, alcohol i festes. Bé, davant de tot he de dir que vinc de l'Empordà. No, això no era. Ah sí, he de dir que jo mai he fet una erasmus (música dramàtica, algú del públic crida: monstre , una senyora es desmaia). Guardeu un moment les torxes i les forques. Sabeu per què mai vaig fer una erasmus? Perquè em feia por. No és que fora una espècie  de troll que mai haguera eixit del poble, ja havia estat tres setmanes "estudiant" anglés en Malta i un mes en Rússia, però viure durant un curs sencer, ah això pareixia una muntanya inassolible. És que en l'estranger sempre parlen estranger, sabeu? I si havia d'anar al metge? I com entendria el que deia el professor a classe i després faria els exàmens? Perquè malgrat que a la facultat d'història de la Universitat de València els erasmus aparei...

Quan vivia a Alemanya, ara ja fa tres anys, malgrat que encara em trobe gent que pensa que hi continue, algunes setmanes em tocava treballar en el torn de matí. Em posava a les 6.00, això volia dir  alçar-se a les 4.30 i eixir de casa a les 5.20. Sí, eixes hores existeixen i sí, són horribles, especialment en hivern quan es fa de dia a les 9.00 passades. Però encara pitjor era quan els carrers estaven coberts de gel i la dèbil il·luminació, als alemanys no els agrada la contaminació lumínica, convertien en tota una aventura el simple fet de caminar per un carrer. A aquelles hores del matí l'únic ser humà amb què solia creuar-me era el veí, que de professió era carter, un portador de cartes en alemany. Ens creuàvem moltes matinades i emparats per la foscor i la vigília ens desitjàvem un bon dia i intercanviàvem algunes paraules, sobre l'oratge quasi sempre. No era molt xarrador però era agradable saber que hi havia altres desgraciats com jo en aquell niu de petits burgesos...

                                    En la meua darrera visita a Alemanya vaig estar en un lloc que ja coneixia, les oficines de la Gestapo de Dortmund. La Gestapo era la policia secreta del règim nazi , estava formada per policies i professionals del Dret i s’encarregava de vigilar totes aquelles tendències que foren perilloses per a l’Estat. Així hom pot visitar a l’oficina les cel·les dels presoners i les sales d’interrogatoris, que en l’actualitat contenen diverses exposicions sobre la temàtica nazi.  El nazisme és un fenomen molt conegut en la cultura moderna , s’ha escrit i parlat molt sobre aquest moviment i com sol passar quan se’n parla tant, també s’ha anat desdibuixant, arribant a ser una caricatura que poc té a veure amb la realitat. A més a més el nazisme s’ha convertit en una arma per desqualificar l’adversari i és que tothom ha sentit parlar del nazisme però pe...

             Odie viatjar. Com? M'he tornat bipolar? ¿Pero que invento es esto? Vull dir que malgrat que m'encante viatjar, odie tot allò que té a veure en agafar avions i autobusos, sobretot autobusos. No és que li tinga mania als mitjans de comunicació, el tren per exemple m'enxisa. Però l'Alsa i els aeroports són dues coses que em superen. Sobre per què Alsa té el monopoli de les comunicacions a la Marina i ofereix un servei deficient, ho deixarem per a un altre dia. Hui em centre en els avions. O millor dit en els aeroports.  Els aeroports em semblen els llocs més asèptics del planeta, tots són iguals, igual d'avorrits i igual de cars. Per a mi són un paradigma de la globalització uniformitzadora i anul·ladora de qualsevol element de diversitat que ens assetja. Ja fa igual que estigues a Paris que a Tombuctú. En tots els van a cobrar-te cinc euros per un café que és aigua bruta i tot perquè poden fer-ho, perquè s'aprofiten que està...

Al 2015 li demane que siga tan viatger com el 2014 i que vinga carregat de noves aventures i si ja du treball, millor que millor. Aquest cap d'any l'he passat en Alemanya. Tal vegada el ple hivern no siga la millor època per viatjar al país germànic, però és que existeix dita època? De fet crec que és la millor temporada, el fred extrem garanteix cels rasos i dies de sol i quasi absència de precipitacions o com a molt, en forma de neu. La resta de l'any, almenys pel que respecta a la vall del Rin, hom pot trobar també dies de sol i calor, però les probabilitats són una contra cinquanta a trobar-se tempestes i pluja a manta. Jo he tingut la immensa sort que em nevés. Pot ser la neu no siga bonica quan has de treballar i quan, a força de ser trepitjada pels pneumàtics, es converteix en fang negre. Ara bé, quan no tens res millor a fer que perdre't pels camins és preciosa. En Alemanya Cap d'Any s'anomena amb el nom de Silvester, curiós tenint en compte...

Fa 365 dies, aprofitant que els hostes ens havien atorgat una treva, brindava amb els companys de treball per un 2014 que com una tranquil.la travessera per un riu d'aigües manses. Però com la vida s'entesta a demostrar sempre, has d'esperar l'inesperable. Quan recorde aquella freda nit de gener, em sembla difícil creure que únicament haja passat un any. "L'any m'ha passat volant", "Com més vell, més ràpid passen els anys", són dues frases del catàleg de viatges en ascensor que més he escoltat darrerament, tanmateix a mi no m'ho sembla i de fet, crec que el temps passa més ràpid o més lent en funció de la quantitat de records que emmagatzemem en la memòria, així que, si un any passa espai, és un bon senyal. Tractar de sintetitzar 2014 m'ha costat molt, de manera que finalment he triat 5 imatges que defineixen aquest any. Tal vegada no recullen tot el que l'any ha donat de si, però almenys són més significatives que eixes ...

Hi ha dos coses en la vida que són impossibles, obrir un "abre fácil" i derrotar a Murphy. Això últim vaig haver d'aprendre-ho després d'una desenfrenada carrera pels carrers de Roma.  La nit anterior no havia deixat de ploure. Tanmateix al sendemà el sol lluïa com si res, efecte bastant comú a la Mediterrània, tot siga dit. Era la tercera visita que feia a la Ciutat Eterna i llavors estava lliure de les visites obligatòries. Per això em vaig proposar una visita diferent i vaig decidir que faria la ruta de les Set Esglésies de Sant Felip Neri. No es tractava que de sobte hagués tingut un atac d'ascetisme, sinó que em va semblar una manera diferent de visitar la ciutat i a més a més, em permetia unir dues de les meues passions: seguir rutes i visitar tombes de sants. La ruta en concret discorre al llarg de vint quilòmetres, seguint set de les esglésies més importants de la ciutat. Una ruta que s'ha de fer a peu i en un sol dia, principalment perquè en èpoc...