DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Per diversos motius, en el darrer any he assistit a més misses de les que m'agradaria i he pogut constatar com l'Església no és eixa institució moribunda que pareix des de fora, al contrari ha trobat noves maneres de sobreviure. Clar que s'ha apoderat de bona part dels nostres rituals socials,encara que el fet que tampoc hi haja una voluntat clara des de la societat civil per trencar-hi, ha de ser simptomàtic d'un fet molt més profund. De tota manera, la mort de l'Església no du aparellada la de la religió perquè també em farte de sentir cada dia eixa frase de "jo crec en Déu, no en l'Església" o "jo crec que existeix alguna cosa", és a dir que la secularització estricta no ens durà a l'ateisme social.  Podem diferenciar aquells que s'hi acosten per un tema d'espiritualitat i creences i d'altres que ho fan per a participar de les diferents performances que s'organitzen al seu voltant. Per una banda, trobe que és un fenome...

  E l caminant reprén la seua excursió per la Marina des de l’entrada al camí del barranc del Migdia, sota l’atenta observança del Montgó i segueix direcció cap a ponent, entre bancals d’oliveres i garroferes i fins a trobar un punt en què el camí es divideix en dues branques. A mà esquerra, el camí du a Gata però malauradament es dilueix en la carretera Nacional de perillosa travessera. Ara bé, paga la pena desviar-se un poc per a contemplar una resta viària curiosa, el pas que permet travessar la Barranquera. És la Barranquera o Barranc de les Valls un curs d’aigua constant que arreplega les aigües de les diferents depressions que baixen des del Montgó, com ara el de l’Hedra, del Garroferet o el del Migdia i que les condueix fins al riu Gorgos. La Barranquera tot i mai haver gaudit del privilegi d’anomenar-se riu, a servit als hòmens des d’antic bé per a regar, bé per a moure els molins hidràulics que a la seua vora es van construir, molins com el de Narret, el de Caselles, el de...

 Com que en unes setmanes me’n vaig a Grècia i m’agrada anar a llocs on puc parlar un poc de la llengua, he estat estudiant un poc de grec estos mesos arrere, des del mateix dia que em vaig comprar el bitllet d’avió. Ja sé que amb l’anglés es pot anar a molts llocs del planeta i això em pareix tan avorrit. No he volgut dedicar-li molt de temps, per al repte que em proposava calia invertir-hi moltes més hores, ara bé, també en soc conscient que el temps disponible l’he de repartir entre altres quefers i si no vull que em mate l’angoixa i m’enverine l’estrés, millor baixar el ritme perquè al cap i a la fi, hi vaig per plaer. La idea era traure deu minuts diaris tot fent malabarismes amb les altres obligacions, el necessari per a familiaritzar-me amb un vocabulari bàsic i algunes expressions. És cert que mentiria si diguera que he començat de zero, ja coneixia alguns rudiments. Finalment, he fugit de denses explicacions gramaticals, de llistes de conjugacions i verbs irregulars i dels...

Proceta o Procida (en italià) és una petita illa volcànica que tanca la badia de Nàpols pel nord, entre terra ferma i l'illa d'Ischia. En l'Antiguitat era visitada pels camperols que cultivaven les seues vinyes i pels patricis romans que hi tenien les seues vil•les de descans i en l’actualitat és un municipi que viu del conreu dels cítrics i del turisme, com no podia faltar en un territori mediterrani envoltat per aigua. Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, fou un domini dels bizantins i esdevingué un refugi per als habitants de terra ferma que fugien de les ràtzies dels pirates i de les incursions dels longobards, fins que al segle XI els normands la capturen i incorporen al regne de Sicília. Amb els normands arriba el feudalisme i a finals del mateix segle trobem una família de notaris, originaris de la ciutat de Salern, que adquireixen el senyoriu de l'illa i de la terra ferma que l'enfronta, el Monte Procida. Aquesta família amb l’objectiu d’en...

 Què és el temps? És un concepte natural que es pot mesurar de manera objectiva i un lloc, és una magnitud, és una creació humana i, per tant, inexistent més enllà de les nostres ments o ho és tot alhora? Esta pregunta té molt de sentit perquè de la resposta depén un dels conceptes més utilitzats per la ciència-ficció: els viatges en el temps. Viatjar arrere i avant en el temps implica que són llocs als quals hom pot entrar o dels quals en pot eixir. Però això també implica que passat i futur existeixen en algun indret determinat col·locat en una dimensió concreta, però invisible als ulls humans. Tota esta introducció per a dir que fa poc he vist la pel·lícula Frequency i m’ha paregut interessant el concepte de temps que empren. Si no la coneixeu o no l’heu vista, tracta d’un policía que no ha pogut superar la mort de son pare quan ell era xiquet. El pare, bomber va morir en un fatídic incendi mentre tractava de rescatar unes víctimes. Un dia troba la vella ràdio de comunicación ...

Home en persa es diu    مرد [mard] o мард en tadjik. La relació amb la resta de llengües indoeuropees és ben curiosa, però lògica ben mirada perquè ve d’una arrel *mer- amb el significat de morir. D’ací també el verb مردن [mordan] o мурдан en tadjik, morir. Del període mogol passà a l’hindi मर्द [mard] home o inclús, heroi, encara que també es pot dir   आदमी [ admii] un altre manlleu persa que procedeix de l’àrab, آدم [adam] home, que també existeix en hebreu i que nosaltres tenim com un nom propi Adam, el primer home. En les llengües germàniques tenim l’anglés murder , el neerlandés moord , l’alemany Mord, o el suec mord que es refereixen a un tipus específic de mort, en este cas d’un assassinat, quan la persona és morta amb premeditació i a més el seu cadàver era amagat perquè no poguera ser soterrat, que afegia dramatisme a la mort. Entre les llengües eslaves trobem el rus мереть i l’ucraïnés мерти o el serbi-croat мријети / mrijeti que significa també morir...

  Sovint m'oblide de tot i pareix que vaig avant, però de vegades m’assalten els records, que agotzonats esperen en les ombres el moment just per a saltar: les telefonades, aquella vesprada que mon pare em digué que l’havien tornat a ingressar i no s’atrevia a demanar-me que hi anara perquè significava que s’aproximava el desenllaç, una altra telefonada al sendemà, el meu germà per  a dir-me que tot havia acabat, a tercera hora, i d’aleshores ençà que cada dijous a tercera hora ho rememore tot com una pel·lícula que no em cansara de vore, totes les visites a l’hospital, els plans de futur, les esperances dels metges, cada nou ingrés, cada nova habitació. Després recorde el tanatori, l’església, el cementeri, acompanyant-la al mercat espitjant la cadira de rodes, ella contenta perquè li havien fet un nou tractament  i tot aniria a millor, tot el ball de metges i sanitaris, cadires d’hospital amb els molls trencats, safates amb menjar insípid, vies, goters, esparadraps, aqu...