UNA CITA AMB LA NOSTÀLGIA

 A voltes necessite que la trama avance, que no hi haja únicament episodis de reblit, per això m'enrole en situacions que després vull evitar i els dies previs els passe malament. Ara ja sé que és l'ansietat qui em pren la veu. De fet, ja m'han dit: <<"m'he apuntat a tal, però realment no hi vull anar" és una frase que repeteixes molt>>, bé, tot siga per l'audiència. La qüestió és que fa poc he anat a un d'eixos llocs que quan va sorgir l'ocasió em pareixia una bona idea i a mesura que s'acostava el termini em creava més i més rebuig. Però ma mare una volta em va dir que millor penedir-se de fer les coses que penedir-se de no haver-les fet. És clar, que depén del context, no veig una situació en què penedir-se d'haver-se apunyalat o injectar-se droga siga millor que no haver-ho fet. 

També és cert que des que va faltar ma mare estic intentant connectar més amb el meu passat, és l'únic que em queda per a deixar de sentir-me desubicat, al cap i a la fi, no és que visca als antípodes dels meus llocs comuns d'infantesa o joventut; tanmateix, la vida ordinària amb les seues obligacions, no poques voltes autoimposades, em lleva temps i energia. Així que després de vint anys, vaig decidir participar en un dia de festes i retrobar gent que hui són cares conegudes, encara que en el passat foren amics, companys. Regalar-me un poc a la nostàlgia, en definitiva. 

Malgrat tot, a pesar de sentir-me fora de lloc, ho vaig passar bé, vam poder evocar records del passat, compartir punts de vista sobre esdeveniments pretèrits i sentir que almanco en un temps, vaig formar part d'alguna cosa i deixar de castigar-me per un dia. Viure amb mi mateix és força complicat. Ara bé, sé que eixes persones ja no formaran part del meu present i qui sap del meu futur perquè els nostres camins fa temps que van divergir. Això no obstant, tampoc cal dedicar tants esforços a voler ignorar-ho, no passa res per fer una visita als records, el més important és no acabar instal·lat en ells perquè això sols alimenta el feixisme, el fet de voler enrocar-se en aquell temps per por d'afrontar els nous reptes del futur. 

Finalment, vaig poder constatar una altra frase que repetia molt ma mare, trobe que ma mare s'expressava sols amb frases fetes, són un dels seus principals llegat i moltes d'elles les hauré perdudes per a sempre. Ma mare repetia molt "cadascú en sa casa sap on li penja el cresol", és a dir, no podem comparar-nos amb les vides dels altres perquè d'elles veiem sols un miratge, una imatge que ens retornen, no sabem dins quina és la realitat igual que la resta no coneix la nostra.