VISITANT ALSÀCIA

La setmana passada vaig estar de viatge per Alsàcia, una de les regions històriques de França. Des del 2014 forma part del Grand-est després d'una reforma que va fer l'estat que amb l'excusa de millorar l'administració, tracta a l'hora d'esmolar els sentiments regionals agrupant diversos territoris en unitats superiors, en este cas Alsàcia amb la Lorena, les Ardenes i la Xampanya, com si de sobte ens separaren de València i ens posaren amb Múrcia, Albacete, Almeria i Conca. 

El territori alsacià és un graben o fossa resultat de l'orogènia de l'oligocé que va tindre lloc entre fa trenta i vint milions d'anys. En alçar-se la serralada dels Vosges a ponent i la Selva Negra a llevant, es va formar esta depressió solcada pel riu Ill o El que naix al sud al Jura i desemboca dos-cents quilòmetres més al nord en el riu Rin. Este riu dona nom a la regió d'Elsaß en alemany i conforma un territori caracteritzat climàticament per uns hiverns freds, uns estius calorosos i una baixa precipitació amb xifres de cinc-cents mil·límetres anuals que s'aproximen a les del Mediterrani. Estes circumstàncies expliquen que des d'època romana la vinya haja sigut el principal cultiu d'Alsàcia. S'hi distingeixen tres grans paisatges: el loèssic de la vall del Rin, la serralada dels Vosges amb 1424 com a màxim punt d'altitud i la zona del Sundgau o turons baixos del sud.

Hi viuen quasi dos milions d'habitants i la seua capital és la ciutat d'Estrasburg amb gairebé tres-cents mil habitants. Mulhouse amb vora cent mil i Colmar amb seixanta mil habitants la segueixen com a ciutats més poblades.

En l'àmbit històric, forma part de la província de Germània amb Argentoratum, Estrasburg, com a punt d'avançada per al control del limes. Més tard passà a l'imperi carolingi i al Sacre Imperi Romano-Germànic, encara després que el rei Lluís XIV de França ocupara el territori i per la Pau de Westfàlia de 1648 en garantira la propietat, fins que la Revolució Francesa eliminà totes les institucions tradicionals. Tot i que per a l'irredemptisme alemany Alsàcia formava part d'Alemanya i així en 1870 fou ocupada per les tropes de Prússia i annexionada a Alemanya fins a 1918 i de nou entre 1939 i 1945. La seua posició fronterera ha marcat la seua història, però també el fet de ser un lloc de pas entre les rutes comercials que des de la Mediterrània i a través del Rin arribaven fins a la mar del Nord i des de l'Atlàntic al centre d'Europa.

És per això Alsàcia un territori alemany dins de França. La seua llengua és l'alemany, tot i que s'ha fomentat molt la idea que realment no parlen alemany, sinó alsacià que és una llengua independent. No per a protegir-la i fomentar-la, clar, sinó per a eliminar-la més fàcilment. Una història massa coneguda. Hui, malgrat que la toponímia és alemanya i que als cementeris i negocis s'observa una gran majoria de llinatges alemanys, l'alemany sols se sent, a les grans ciutats, de la boca dels turistes suïssos i alemanys que hi van per la seua proximitat. Des de 1992 s'han habilitat seccions educatives per a l'ensenyament de l'alsacià, però sols un 5% dels alumnes l'estudia.

La seua cuina és molt alemanya i també recorda a la suïssa: les salsitxes, la col agra sauerkraut o sürkrüt, les cireres, el pa bretzel, el pa especiat de gingebre, el cordon bleu i la tarte flambé o flammkuchen que és una sort de coca cuinada al forn i que recorda a una pizza de pasta molt fina amb cansalada, formatge i ceba. Del bretzel, el pa de llacet cal dir que és tan icònic que l'han convertit en el seu emblema i es veu en els distintius dels cotxes més moderns. Per descomptat, l'estrela de la seua cuina és el vi, especialment el vi blanc provinent de la varietat riesling.