Cròniques belgues, dia 5è. LA CAMPANYA FLAMENCA.

El 5è dia l'invertirem en una passejada per la campanya flamenca, al voltant del, cada dia un poc més, "nostre palau". Sortirem de Wannegem, un petit poble en el que hi ha un molí de vent restaurat per una Associació d'Amics dels Molins de Vent (la Xàbia Viva local, vaja) que té projectes molt interessants.

Ens enfilarem cap a Huise. El dia havia trencat cobert, plomís i les petites gotes d'aigua es tornaven cada vegada més abundoses. El paraigües és el millor aliat en aquestes contrades. Tot i que quan el sol sortia del seu captiveri també feia calor. Amb raó diuen que a Bèlgica és possible experimentar totes les estacions de l'any en un sol dia. A Huise vam poder veure una petita església d'estil neoromànic. Férem camí cap a Mullen que encara era un poble més petit i on veiérem una altra església com la del poble veí. En els jardins que envolten les esglésies encara es poden veure cementeris que rodegen els edificis i que gairebé es troben al centre de les poblacions, atorgant-los un aspecte romàntic. 

Tot el camí fou una marxa bucòlica entre vaques, cavalls, oques i ànecs, ases i fins i tot faisans, camps de creïlles, dacsa, remolatxa, vastíssims i enormes que s'endinsen cap a l'horitzó. Allà on arribàvem el cel era clar, net, ras, innocent però com si anaren perseguint-nos, unes nuvolades negres envaïen ràpidament el tros de terra que ocupàvem i descarregaven la seua aigua. Vam poder gaudir, això si, de tots els matisos que pot oferir la pluja: la pluja de pastor, de gotes finíssimes, gairebé imperceptibles; es torna abundant i batent i s'acompanya de vent, fent impossible fins i tot protegir-se sota el paraigües.

Haguérem de travessar fins i tot un rierol espontani que s'havia format sobre el camí, per poder arribar a Lede però l'oratge no donava treva i allà ens esperava el granísol que queia de manera implacable. Intentárem refugiar-nos en una església però estava tancada a pany i clau, així que vam decidir que era bona hora per dinar i buscarem fonda pel poble. Un àpat que tots recordarem, sobretot les nostres carteres.

En acabar, ens dirigíem cap a Wannegem quan tingué lloc el moment reyleón. Sobre un camp de dacsa que refulgia com un camp daurat per l'efecte de l'aigua, un arc de Sant Martí enorme i atravessant-lo, una bandada d'ocells que havia eixit a gaudir de la treva que els donava el temps. 

En Wannegem agafárem per fi el cotxe i parárem en Kruishoutem perquè havíem d'avituallar-nos per preparar un sopar valencià. No, no férem paella, sinó cassola d'arròs i un pastís de carabassa i xocolate (made in Pego) per no caure en el típic tòpic. I a pesar que l'arròs no queda mai igual de bò que en terres valencianes els nostres anfitrions quedaren molt satisfets.