dissabte, 20 de novembre de 2010

DIARI D'AULA: 15-11-2010. DIARIOS DE LA CALLE.

A la classe de hui hem vist la pel·lícula nord americana Diarios de la Calle (Freedom Writers, 2007) del director Richard La Gravenese. Basada en la novela Diarios de la calle (The Freedom Writers Diary: How a Teacher and 150 Teens Used Writing to Change Themselves and the World Around Them, 1999) on l'autora, Erin Gruwell, conta la seua experiència en un institut de Long Beach, California.

Amb 23 anys Erin Gruwell es contractada en el Woodrow Wilson High School en la classe d'integració, que tal in com la concep la direcció, és un contenidor on van els estudiants més conflictius. Prompte se n'adona de la realitat social que viuen els seus alumnes: families disfuncionals, familiars i amics morts pel carrer, lluites de bandes,etc i compren que la literatura tal i com es dona no va aportar-los res. Els alumnes s'odien entre ells, uns són afroamericans, d'altres llatinoamericans, asiàtics i arran d'un incident amb una caricatura els parla de l'antisemitisme, de Hitler, del partit Nazi i se sorpren perquè no ho coneixen però ho estan vivint en el carrer. Aleshores els porta a veure el museu de l'Holocaust de Los Ángeles, organitza un sopar amb supervivents de centres de concentració. Lligen el Diari d'Ana Frank.També els encomana escriure un diari perquè siguen conscients que la seua vida importa, que no són una merda social. Els seus mètodes heterodoxos provoquen que altres estudiants es passen a la seua classe, també és guanya l'odi d'alguns companys i li costa el seu matrimoni però finalment aconsegueix en dos anys que molts dels joves canvien la vida que duien fins aleshores perquè el que molts d'ells necessitaven és que algú creguera en ells, que els llevara del rol que la societat els havia autoimposat.

Erin Gruwell (Hillary Swank) representa el professor idealista. Al principi de la pel·lícula elegeix eixe institut pel seu programa d’integració, volia ser advocada fins que se n’adonà que per canviar la societat s’ha d’anar a l’educació d’aquesta. La batalla empieza en las aulas li respon a son pare, qui al principi no accepta la seua decissió. Troba molts obstacles per part dels companys de departament i acaba pluriempleant-se com a venedora de sostenidors i recepcionista d'hotel per pagar els materials dels seus alumnes. Li acaba costant el matrimoni però al final aconsegueix complir el que pretenia. Demostra que allò que hom es proposa pot aconseguir-se amb esforç.

Scott Casey (Patrick Dempsey) és el marit de l'Erin. Al principi la recolza perquè és el que ella vol, però representa l'altra cara de la moneda. Personifica el pragmatisme, és arquitecte tècnic i li agradaria ascendir a arquitecte però sap que li suposaria estudiar i començar des del principi novament, llavors renuncia, es frustra perquè és incapaç d'entregar-se al seu treball com ho fa la seua esposa. Representa el "no anem a fer-ho perquè no podem aconseguir-ho". Li recrimina el temps que li dedica al treball. "¿Por que no haces como las mujeres que apoyan a sus maridos? li diu la professora i ell li respon: "Porque no puedo ser tu mujer". Arriba a fer-li triar entre ell i el seu treball i justament acaba perdent. 

Steve Gruwell (Scott Glenn) és el pare de la protagonista. Antic lluitador pels drets civil en l'època de Luther King, considera que els alumnes de la seua classe no són mereixedors que algú s'implique amb ells, són simplement pandilleros que volen fer-li mal a la filla. Aleshores representa a la societat en general, en el sentit de que queda molt bé dir "vaig a ajudar a les minories, però que no s'apropen a mi, que es queden en el seu lloc sense molestar". Es deixa portar per les imatges preconcebudes, s'omple la boca parlant de justicia o llibertat però a l'hora de la veritat, "todos somos iguales, unos más que otros".

Margaret Campbell (Imelda Staunton) és la cap del departametn de literatura. Aixafada pel sistema, està en contra de la integració a les aules i també s'oposa als mètodes innovadors d'una novata. ¿Y si todos los profesores se comportaran así? Es pregunta imaginant-se una realitat distòpica a l'estil de Mad Max on tot és caos. Representa la visió de la docent tradicional, la cap que haurem de suportar tots quan arribem a un institut. Considera que no paga la pena que el sistema inverteixca en els alumnes conflictius perquè estan perduts o destinats a perdre's. S'ha d'invertir temps, diners i esforços en els alumnes que donen bons resultats. Es creu bona docent perquè fa el que ha de fer, seguint un camí preestablert.

Brian Gelford (John Benjamin Hickey) és el company de departament de l'Erin. És professor de literatura en la classe avançada. És un envejós que creu que el seu mètodes és el més adient. Alguns comentaris que emet són molt racistes, com quan se sorpren que una alumna afroamericana puga seguir el nivell de la seua classe. Creu que la integració és una mentida, els que no volen seguir en el sistema acaben contaminant els que si que volen, llançant-los a perdre. No entén la implicació de la seua col·lega amb l'alumnat perquè per a ell els alumnes tan sols són un mitjà per satisfer el seu ego.

La classe de literatura de 1r és un contenidor on són dipositades les despulles socials de l'institut, alumnes provinents dels barris més underground de Long Beach, membres de bandes urbanes, fills d'immigrants que no estan integrats i que es divideixen el territori formant ghettos. Són conscients que el sistema no els vol i de vegades tenen molt assumit que la societat espera d'ells que es comporten com uns delinqüents, com l'efecte Pigmalió en la seua vessant més destructiva. Per a ells el somni americà, el paradís de llibertat i oportunitats, no és més que un infern. Amb 13 anys saben coses com la justicia no significa que el malo vaya a la cárcel, sinó que alguien pague por el crimen. 

Aquests successos van tindre lloc l'any 1992-1993 just després dels disturbis de Los Ángeles de 1992 en els que entre 50 i 60 persones van morir en tan sols una setmana i com a producte de la violència urbana. Aquell any el melting pot americà va acabar esclatant perquè a pesar dels quasi 30 anys que havien ocorregut des de la lluita pels drets civils pel fet de ser negre, asiàtic o latino hom tenia més paperetes per ser culpable d'un crim que ni tan sols podia no haver comés. Malgrat tot, parlem en passat però continua donant-se hui en dia en la societat americana que després es permet el luxe d'organitzar croades per anar exportant la llibertat i la democràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada