DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

La ciutat de Bizerta se situa al nord de la costa del Magreb, a l'actual estat de Tunísia. Amb més de cent mil habitants en l'actualitat, ocupa una petita península que comunica, a través d'un canal de set quilòmetres de llarg, la mar Mediterrània amb una albufera de 136 quilòmetres quadrats.  Esta ubicació excepcional explica la seua importància històrica des de temps dels fenicis. Però la nostra història no va tan lluny. A principis del segle XX la ciutat és administrada pel protectorat francés i té un comerç molt actiu, tot i que la pesca es manté com una activitat important. A més l'estat francés hi té estacionada la seua armada, i encara pretendria fer-ho després de la independència de 1956. La seua població també és molt diversa, ja que hi trobem no sols amazics i àrabs sinó també colons francesos, sicilians, sards, corsos així com una important comunitat jueva amb elements indígenes i estrangers. A banda, hi ha els andalusins, els descendents d'aquells mori...

  La primera persona del singular en persa es من [man], escrit ман en tadjik, i originalment es referia a la forma d’objecte però amb el temps esdevingué també la del subjecte tot desplaçant la forma az/azo que encara s’empra en moltes variants de les llengües iranianes. Així és cognat de l’hindi मा [ma], del grec εμένα que deriva de l’antic acusatiu ἐμέ , del llatí me que ha donat mă, me o mi en les diferents llengües romàniques, de l’anglés me , l’alemany mich , el neerlandés mij , el suec mig , el gal·lés i gaèl·lic escocés mi , el rus меня , l’ucraïnés i serbi мене .

  En el temps històric vint-i-cinc anys no són res, en canvi, en l'àmbit tecnològic, cada quart de segle pareix una eternitat. Així, a finals dels noranta, quan parlar per telèfon era un plaer i no una tortura i quan cada telefonada era una sorpresa, els mòbils sols eren un objecte de luxe a l’abast d’empresaris importants i altra gent d’eixe pelatge, els fixes regnaven per tot, ja fora amb rodeta o amb teclat. En aquell temps calia apuntar-se els números de telèfon a una llibreta, una mena de grimori que donava accés a tota la xarxa de coneguts. Encara més, si no sabíem el número d’una persona, tan sols calia buscar-lo en un llibrot que no sabia que era la llei de protecció de dades. Així a força de buscar-los i reproduir-los sobre l’aparell, alguns anaven gravant-se a la memòria. Jo me’n sabia una dotzena, d’amics amb els quals ja no tinc relació, el de casa, encara que fa temps que ningú l’utilitza, el de ma uela, que ja no sap qui soc i també el de ma mare, el que més feia se...

  El maltés no és l'única llengua aràbiga de la Unió Europea, ja que en Xipre es parla, a banda del grec i del turc, l'àrab xipriota. Esta és la llengua de la comunitat de cristians maronites de l'illa. Hi ha quatre poblacions on resideix la majoria d’esta comunitat: Kormakitis, Agia Marina, Asomatos i Karpaseia, totes elles en la zona sota control de la República de Xipre del Nord. Es calcula que el parlen vora 3.000 persones, la major part per damunt dels trenta anys, per tant és una comunitat moribunda. Reben ajuda de les Nacions Unides, a més d’una pensió del govern de Xipre que vol retindre la població grecoparlant al nord, això per a evitar la sagnia que començà als anys 70 després de l’ocupació turca, quan molts d’ells emigraren al sud i es dissolgueren com a comunitat lingüística. Des del 2008 es reconeix com a llengua protegida de Xipre, tot i que a voltes això no significa res. L'àrab de Xipre és la llengua de la comunitat religiosa dels maronites un vessant...

Fa gairebé dos mesos que vaig tornar d’Atenes i encara no he decidit si em va agradar o tot el contrari. Tenia clar que la ciutat que trobaria no era aquella clàssica dels llibres d'història, de fet dubte que aquella haja existit mai fora de la ment i la imaginació dels romàntics. Però la ciutat que vaig trobar era lletja, bruta i grisa i em costaria pensar que alguna volta s'hi passejaren Soló, Plató, Aristòtil, Pèricles i tantes ments il·lustres. De la Grècia antiga hi ha poques restes, però és que eixes poques suposen molt més del que roman d’altres períodes històrics! És com si un vent haguera recorregut els seus carrers i s’haguera emportat amb ell qualsevol vestigi del passat. Atenes té més de mig milió d’habitants censats, que es dispara fins als 6 milions a la regió de l’Àtica, amb una superfície que és dalt baix la de la Comunitat de Madrid, mentre que la població de Grècia és de vora 12 milions d’habitants. És a dir que la meitat dels grecs habiten l’Àtica, és com si ...

  La paraula per a dir centre o mig en persa és میان [miyan], dit миён [mijon] en tadjik. En hindi s’ha convertit en la preposició में [me] i ha passat a l’àrab com a مَيْدَان [maydaan] que vol dir plaça i que es un mot prou estés a zones que han entrat en contacte amb esta llengua per exemple l’ucraïnés майдан i una de les places més conegudes de Kiev, Євромайдан , l’Euromaidan. El rus i l’ucraïnés межа i el serbi-croat међа / međa en són cognats, però amb el significat de frontera o vora d’un terreny. Entre les llengües goidèiliques tenim el nom de la ciutat de Milà, coneguda com a   Mediolanum en llatí adaptat del gal, que voldria dir en mig de la planura, destacant la seua ubicació en la vall del Po. Dins de les llengües germàniques trobem l’anglés i el suec mid , el neerlandés midden i l’alemany Mitte . El grec ens dona μέσος i el llatí medius d’on venen per una part mots patrimonials com el romanés miez, l’italià mezzo , el sicilià mezzu , el català mig ,...

 Per diversos motius, en el darrer any he assistit a més misses de les que m'agradaria i he pogut constatar com l'Església no és eixa institució moribunda que pareix des de fora, al contrari ha trobat noves maneres de sobreviure. Clar que s'ha apoderat de bona part dels nostres rituals socials,encara que el fet que tampoc hi haja una voluntat clara des de la societat civil per trencar-hi, ha de ser simptomàtic d'un fet molt més profund. De tota manera, la mort de l'Església no du aparellada la de la religió perquè també em farte de sentir cada dia eixa frase de "jo crec en Déu, no en l'Església" o "jo crec que existeix alguna cosa", és a dir que la secularització estricta no ens durà a l'ateisme social.  Podem diferenciar aquells que s'hi acosten per un tema d'espiritualitat i creences i d'altres que ho fan per a participar de les diferents performances que s'organitzen al seu voltant. Per una banda, trobe que és un fenome...

  E l caminant reprén la seua excursió per la Marina des de l’entrada al camí del barranc del Migdia, sota l’atenta observança del Montgó i segueix direcció cap a ponent, entre bancals d’oliveres i garroferes i fins a trobar un punt en què el camí es divideix en dues branques. A mà esquerra, el camí du a Gata però malauradament es dilueix en la carretera Nacional de perillosa travessera. Ara bé, paga la pena desviar-se un poc per a contemplar una resta viària curiosa, el pas que permet travessar la Barranquera. És la Barranquera o Barranc de les Valls un curs d’aigua constant que arreplega les aigües de les diferents depressions que baixen des del Montgó, com ara el de l’Hedra, del Garroferet o el del Migdia i que les condueix fins al riu Gorgos. La Barranquera tot i mai haver gaudit del privilegi d’anomenar-se riu, a servit als hòmens des d’antic bé per a regar, bé per a moure els molins hidràulics que a la seua vora es van construir, molins com el de Narret, el de Caselles, el de...

 Com que en unes setmanes me’n vaig a Grècia i m’agrada anar a llocs on puc parlar un poc de la llengua, he estat estudiant un poc de grec estos mesos arrere, des del mateix dia que em vaig comprar el bitllet d’avió. Ja sé que amb l’anglés es pot anar a molts llocs del planeta i això em pareix tan avorrit. No he volgut dedicar-li molt de temps, per al repte que em proposava calia invertir-hi moltes més hores, ara bé, també en soc conscient que el temps disponible l’he de repartir entre altres quefers i si no vull que em mate l’angoixa i m’enverine l’estrés, millor baixar el ritme perquè al cap i a la fi, hi vaig per plaer. La idea era traure deu minuts diaris tot fent malabarismes amb les altres obligacions, el necessari per a familiaritzar-me amb un vocabulari bàsic i algunes expressions. És cert que mentiria si diguera que he començat de zero, ja coneixia alguns rudiments. Finalment, he fugit de denses explicacions gramaticals, de llistes de conjugacions i verbs irregulars i dels...

Proceta o Procida (en italià) és una petita illa volcànica que tanca la badia de Nàpols pel nord, entre terra ferma i l'illa d'Ischia. En l'Antiguitat era visitada pels camperols que cultivaven les seues vinyes i pels patricis romans que hi tenien les seues vil•les de descans i en l’actualitat és un municipi que viu del conreu dels cítrics i del turisme, com no podia faltar en un territori mediterrani envoltat per aigua. Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, fou un domini dels bizantins i esdevingué un refugi per als habitants de terra ferma que fugien de les ràtzies dels pirates i de les incursions dels longobards, fins que al segle XI els normands la capturen i incorporen al regne de Sicília. Amb els normands arriba el feudalisme i a finals del mateix segle trobem una família de notaris, originaris de la ciutat de Salern, que adquireixen el senyoriu de l'illa i de la terra ferma que l'enfronta, el Monte Procida. Aquesta família amb l’objectiu d’en...

 Què és el temps? És un concepte natural que es pot mesurar de manera objectiva i un lloc, és una magnitud, és una creació humana i, per tant, inexistent més enllà de les nostres ments o ho és tot alhora? Esta pregunta té molt de sentit perquè de la resposta depén un dels conceptes més utilitzats per la ciència-ficció: els viatges en el temps. Viatjar arrere i avant en el temps implica que són llocs als quals hom pot entrar o dels quals en pot eixir. Però això també implica que passat i futur existeixen en algun indret determinat col·locat en una dimensió concreta, però invisible als ulls humans. Tota esta introducció per a dir que fa poc he vist la pel·lícula Frequency i m’ha paregut interessant el concepte de temps que empren. Si no la coneixeu o no l’heu vista, tracta d’un policía que no ha pogut superar la mort de son pare quan ell era xiquet. El pare, bomber va morir en un fatídic incendi mentre tractava de rescatar unes víctimes. Un dia troba la vella ràdio de comunicación ...

Home en persa es diu    مرد [mard] o мард en tadjik. La relació amb la resta de llengües indoeuropees és ben curiosa, però lògica ben mirada perquè ve d’una arrel *mer- amb el significat de morir. D’ací també el verb مردن [mordan] o мурдан en tadjik, morir. Del període mogol passà a l’hindi मर्द [mard] home o inclús, heroi, encara que també es pot dir   आदमी [ admii] un altre manlleu persa que procedeix de l’àrab, آدم [adam] home, que també existeix en hebreu i que nosaltres tenim com un nom propi Adam, el primer home. En les llengües germàniques tenim l’anglés murder , el neerlandés moord , l’alemany Mord, o el suec mord que es refereixen a un tipus específic de mort, en este cas d’un assassinat, quan la persona és morta amb premeditació i a més el seu cadàver era amagat perquè no poguera ser soterrat, que afegia dramatisme a la mort. Entre les llengües eslaves trobem el rus мереть i l’ucraïnés мерти o el serbi-croat мријети / mrijeti que significa també morir...

  Sovint m'oblide de tot i pareix que vaig avant, però de vegades m’assalten els records, que agotzonats esperen en les ombres el moment just per a saltar: les telefonades, aquella vesprada que mon pare em digué que l’havien tornat a ingressar i no s’atrevia a demanar-me que hi anara perquè significava que s’aproximava el desenllaç, una altra telefonada al sendemà, el meu germà per  a dir-me que tot havia acabat, a tercera hora, i d’aleshores ençà que cada dijous a tercera hora ho rememore tot com una pel·lícula que no em cansara de vore, totes les visites a l’hospital, els plans de futur, les esperances dels metges, cada nou ingrés, cada nova habitació. Després recorde el tanatori, l’església, el cementeri, acompanyant-la al mercat espitjant la cadira de rodes, ella contenta perquè li havien fet un nou tractament  i tot aniria a millor, tot el ball de metges i sanitaris, cadires d’hospital amb els molls trencats, safates amb menjar insípid, vies, goters, esparadraps, aqu...

 Entre els populosos carrers de Bagdad va créixer l’ Ibn Khurradadhbih (820-910) que passarà a la història com un geògraf persa de la cort abbàssida. Vers l’any 870 escrigué la seua obra més coneguda, el Kitab al-Masalik wa al Mamalik , és a dir El llibre dels camins i dels regnes , que volia ser un compendi dels territoris que estaven sota l’autoritat del califa, dels seus pobles i de les seues riqueses, de les meravelles i de les rutes comercials i que al remat ens proporciona una preciosa descripció del món islàmic des del Magreb fins al Japó, encara que ell mateix mai no viatjà pels territoris esmentats i es basava en diverses fonts de l’època. Quan es refereix als territoris més occidentals, els de l’Al-Àndalus, parla que abans de la conquista musulmana estaven governats per un tal Lodarik originari d’Isfahan, una ciutat del centre de Pèrsia, que acabà per donar nom a tots els habitants del seu regne, els hispans. El tal Lodarik és el rei visigot Roderic i supose que el fet ...

A mesura que van passant avaluacions tinc la sensació, especialment en els cursos alts, que els alumnes estan cada volta més apàtics, que no s'interessen per res i que venen de bulto, tot convertint l'ensenyament postobligatori en una extensió de l'obligatori. Estudiar per inèrcia, per no eixir de les rutines o per por a canviar de ciutat/grup d'amics. Clar que influeix també la política imposada des de dalt d'aprovar a tots per a ocultar les desigualtats socioeconòmiques que es manifesten en els resultats educatius, així com la falta de perspectives de futur falagueres, o també és l'edat que és molt roïna i més encara hui en una societat de la immediatesa, o que jo ja tinc gairebé 40 anys i ja no sé què és ser jove, o que jo també era igual i tampoc m'entusiasmava l'institut i llavors actue com un hipòcrita en queixar-me, o que sé jo, o sols sé que res no sé que deia aquell, o potser siga al remat de tot, que el que està cada volta més desmotivat soc jo...

La paraula persa چه [txe] escrita en persa clàssic چی [txi] i que hui es considera una forma col·loquial, o чи [txi] en tadjik, té diferents funcions, ja que el trobem com a pronom interrogatiu què i com a determinant o adverbi quin . Cognats en trobem a les llengües germàniques: anglés what , neerlandés wat , alemany was, ídix וואָס [vos] suec vad. Entre les llengües eslaves hi ha l’ucraïnés що [shxo] o шо [sho] (més col·loquial) o што en algunes variants, el rus что [txto] o la forma més col·loquial шо i les formes serbi-croates de што/ штa . Pel que fa a les llengües goidèliques hi ha el gaèlic escocés cò o el gal·lés pwy, mentre que en grec trobem τῐ́ς [tís] i en llatí qui que dona què o qui.  En realitat la llista és molt llarga, el fet que a moltes llengües indoeuropees els pronoms/determinants interrogatius es pareguen com en el valencià què, quan, qui, com... indica una gran divergència evolutiva que provindria de les mateixes formes declinades, per exemple les forme...

 En 38 anys mai havia estat en Oliva, vull dir en el seu centre històric. He estat un parell de voltes en la platja i l’he travessada milanta voltes per la carretera, però era com un escenari pla, en dos dimensions, paregut als videojocs dels anys 90. Per això, fa uns dies vaig decidir endinsar-me pels seus carrers i la sensació va ser estranya, de sobte allò era més que un decorat a banda i banda de l’empolat i els semàfors. Feia temps que tenia ganes de fer-ho, sobre tot perquè la meua besàvia hi va nàixer i viure part de la seua infantesa i sabíem la casa i el carrer exactes, el carrer Sant Francesc, en el raval de Sant Roc, llavors tenia curiositat per estar allà. Fa un parell d’estius vaig estar investigant els meus avantpassats olivers i vaig descobrir que venien de molt lluny, d’altres indrets de les comarques centrals, de València, fins i tot de les Illes, de Mallorca, Menorca i Eivissa, d’Aragó o del nord d’Itàlia. L’expulsió dels moriscos el 1609 afavorí eixos desplaçamen...

El camí de les Sortetes condueix el caminant des del riu Gorgos fins a la vila de Xàbia. Primer troba el Raval de Baix, l’última expansió urbana de la vila antiga, construïda a la vora d’un barranc, el Barranquet hui soterrat sota l’asfalt, va desaparéixer a mitjan segle XX per culpa de les riuades violentes que amenaçaven la integritat dels seus habitants. Unes poques portelles i un solar per a l’estacionament de vehicles guarden la memòria del Ravalet. Dos moments a l’any fan reviscolar el Raval i el trauen de la seua llangor, a l’hivern la foguera de Sant Antoni, la seua és ben present en un templet del pany de cases que hi resta i la foguera de Sant Joan, pels volts de l’estiu. Des del Raval de Baix i prenent els carrers de la Font, el Foguerer arriba a la Ronda Sud, l’antic llenç de muralla que tancava la vila pel migdia. Als seus peus hom haguera trobat segles arrere, un dels fossars de la vila. Vinculat a aquest fossar hi havia l’Hospital de Santa Anna, institució medieval per a...